La història de Ca'n Puig de Sòller es troba íntimament lligada a aquest singular racó de la Serra de Tramuntana, declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO.

Vall emmurallada per les seves majestuoses muntanyes entre les quals ressalta el Puig Major, cim més alt de l'illa de Mallorca i que destaca, omnipresent, vigilant i protector, emmarcat al fons nord si contemplem la vista des dels balcons de la façana principal. L'acompanya des del nord-est la Serra d'Alfàbia i pel sud-est el Puig de's Teix, que conformen la frontera natural amb la resta de l'illa. Pel nord-oest trobem la Comuna de Fornalutx, la muntanya de Moncaire i el Puig de Balitx que tanquen l'accés cap al mar, únicament obert a través de la conxorxa de l'emblemàtic Port de Sóller. Gràcies a aquest port, durant segles, hem pogut exercir el comerç marítim amb l'exterior de la vall, principalment amb les costes franceses de tal manera que, encara avui dia, hi ha un fort vincle entre Sóller i França per les seves xarxes comercials i l'emigració de familiars locals. Parlem de la vall de Sóller com una unitat en la qual trobem quatre nuclis poblacionals: Sóller, Fornalutx, Biniaraix i el Port de Sóller. Tots ells envoltats per bancals de tarongers, llimoners i oliveres, al seu torn solcats per un sinfí de sèquies que conformen una laboriosa xarxa de regadiu, aprofitant els recursos hídrics que ofereix l' entorn, amb els seus brolladors i torrents.

L'economia de Sóller s'ha basat, durant segles, en l'exportació de taronges, llimones, oli d'oliva i en la indústria tèxtil.

L'any 1906, l'enginyer Pedro Garau, oncle de la meva àvia materna Amanda Salas Garau, va dibuixar el primer esbós de l'actual ferrocarril de Sóller, que permetria la connexió amb la resta de l'illa, traçant el trajecte entre Sóller i Palma de Mallorca. Fins aleshores, per sortejar l'abrupta serralada muntanyosa, només era possible desplaçar-se en un cotxe de tir animal amb diversos peatges, fent molt difícil i laboriosa la mobilitat i deixant com a únic transport eficient el marítim.

A inicis del segle XX Sóller comptava amb una empresa elèctrica pròpia, El Gas S.A., que abastia tota la vall, el ferrocarril i el tramvia i que comptava amb el subministrament energètic hidroelèctric del Salt de Sa Costera, obtingut amb l' aprofitament d' un important brollador d' aigua que irromp al mar de la costa nord amb una preciosa cascada. Gràcies a la riquesa de recursos naturals es va iniciar una activitat econòmica basada en l'agricultura, amb l'exportació de cítrics i oli, una ramaderia principalment ovina, més per al comerç i gràcies al transport marítim, i la ruta comercial amb França, una indústria tèxtil que inicialment feia servir màquines de vapor amb motors de carbó, posteriorment motors de gas subministrat per la companyia El Gas S.A., passant pel gasoil, fins a la seva progressiva electrificació. L'aparició del tren de Sóller va suposar l'empenta final al motor econòmic de la vall permetent obrir la xarxa de comerç. La seva locomotora va passar de funcionar amb carbó a la seva electrificació al llarg dels anys.

En aquella època Sóller, gràcies al seu creixement econòmic, comptava amb una xarxa empresarial important en el sector industrial i agrícola. Aquesta empenta financera va ser la que va propiciar la particularitat que la localitat compte amb una entitat bancària pròpia, el Banc de Sóller, a diferència de la majoria de municipis de Mallorca. Als anys 70 va cobrar la seva esplendor el turisme que es va obrir pas per ser el motor econòmic principal de la vall fins a l'actualitat.

Un cop exposats aquests aspectes de la idiosincràsia d'aquest marrec, podem tornar a la història de Ca'n Puig.

José María Puig Morell, nascut el 1903, va ser el primer propietari de Ca'n Puig. Va comprar una antiga casa situada al carrer Mar, la planta baixa de la qual s'utilitzava com a comerç de venda d'oli i comptava amb unes humils dependències al pis superior. A la part posterior se situava un camp de conreu d' hortalisses, de diferent propietat, amb accés per la Plaça de' s Mercat, que també va adquirir per construir el seu habitatge, amb els actuals jardins, el 1944. Allà va residir fins a la seva mort el 2009, a punt de complir 106 anys. Posteriorment, va deixar en herència Ca'n Puig el seu net Diego Puig Fortuny encarregat de narrar una història familiar íntimament lligada a les arrels del lloc i des del més absolut respecte i amor a unes generacions passades, lluitadores i fetes a si mateixes.

La família Puig era una família humil de l'Horta, a Sóller. Se'ls coneixia com de Ca'n Lauet. El meu besavi, Juan Puig Rullan (1862-1938), descarregava el peix que portaven les barcasses, després de feinejar, a la llotja del Port de Sóller des dels nou anys. Als quinze anys es va embarcar rumb a l'Havana, Cuba, el 1877, acompanyat pel seu oncle José María, mitjançant un llarg viatge que va durar tres mesos. Allà va aconseguir feina com a mosso en una sabateria. Aviat va destacar per la seva facilitat i rapidesa de càlcul mental, i es va ocupar de la comptabilitat, i adquirint una administració de loteries, situada davant de la sabateria, propietat d'un home que es jubilava sense successió. Va ser llavors quan va conèixer uns gallecs, els seus futurs socis a l'Havana, que li van proposar treballar per a ells a l'establiment comercial "Salmonte y Domazo" com a encarregat, continuant, paral·lelament, amb el negoci de l'administració de loteries que gestionava comptant amb un empleat al seu càrrec. Posteriorment, veient la necessitat de canvi de divises a Cuba i el gran moviment financer del moment, va ser impulsor d'una entitat bancària en associació amb els propietaris de "Salmonte y Domazo". Un banc sota la gestió de "Salmonte i Puig" que va prosperar i va adquirir cert prestigi a l'Havana. Finalment va adquirir la participació dels seus socis i va continuar amb el negoci fins que, per prescripció mèdica, va tornar a Espanya el 1898. En arribar al seu Sóller natal va impulsar la fundació del Banc de Sóller del que va ser president entre 1918 i 1938, any de la seva mort. Va ocupar el càrrec de regidor i alcalde de Sóller el 1909 i el 1912. Va presidir l'empresa Ferrocarril de Sóller de 1911 a 1938 de la qual va ser accionista. Va reimpulsar la fàbrica tèxtil de Juan Morell Coll (Ca'n Bac), difunt germà de la seva esposa Aina Morell Coll, la meva besàvia, amb qui havia contret matrimoni en tornar de Cuba. Al costat de la vídua de Juan, Catalina Estartús Guardiola, i els socis Damián Mayol Alcover i Guillermo Frontera Magraner va constituir la nova societat tèxtil.

El 1903 va néixer el seu fill José María Puig Morell, el meu avi, fruit d'un pare financer i d'una mare filla d'un industrial tèxtil. En la seva adolescència, juntament amb cinc companys, va fundar el Marià Esportiu i va comprar el terreny agrícola Camp de'n Mayol que es va convertir en el camp del Club de Futbol Sóller, on es continua jugant actualment, i del qual va ser capità. El 1920 va estudiar Química a la Secció Industrial del col·legi de la Bonanova, a Barcelona, dirigit per la congregació de la Salle. Allà va rebre classes de piano i cant per part del cantant d'òpera Giovaccini. El van nomenar capità de l'equip de futbol amb el qual va aconseguir la lliga universitària. Després de graduar-se com a Perit Químic, es va incorporar al Pupilatge de Tarrasa estudiant Enginyeria Industrial Tèxtil. Allà li van atorgar el premi al millor estudiant. De nou va ser nomenat capità de l'equip de futbol i va tornar a guanyar el campionat de la lliga universitària. En aquelles dates, va rebre un oferiment per fitxar amb el F.C. Barcelona que va rebutjar per poder finalitzar la seva formació acadèmica. A més va ser candidat per representar Espanya en els Primers Jocs Centreamericans i del Carib d'atletisme, celebrats a Mèxic el 1926, competint en 100 i 200 metres llisos, que també va rebutjar, ostentant un rècord d'Espanya d'atletisme en aquestes modalitats durant diversos anys. Va tornar a Sóller als vint-i-quatre anys i tot i que va seguir practicant sempre activitats esportives, es va desvincular definitivament del futbol als vint-i-sis anys, després d'haver jugat al seu equip natal dos anys més.

Va passar a dirigir als vint-i-quatre anys la fàbrica tèxtil familiar que va reimpulsar al costat del seu familiar Guillermo Frontera Magraner, anomenant-se "Frontera i Puig S.L." i de la qual ell va assumir el cinquanta per cent de l'accionariat. Durant els anys 30 va militar al Partit Maurista on va desenvolupar una activitat política i periodística intensa. Acabada la Guerra Civil, el Governador de Balears li va proposar com a alcalde de Sóller, però va declinar l'oferta a conseqüència de la inexistència de partits polítics durant el règim franquista. Va entrar al Consell d'Administració del Banc de Sóller sent el promotor de la seva venda posterior al Banc Hispano. Va ser membre del Consell d' Administració de l' elèctrica local El Gas S.A. i del Ferrocarril de Sóller, empresa de la qual va arribar a ser President durant quaranta-cinc anys, continuant com a President Honorífic fins a la seva defunció.

Va contreure matrimoni el 1944 amb Inés Alemany Guasp, una àvia entranyable, procedent d'una família acomodada de Palma, que va saber ocupar el seu lloc a Ca'n Puig, amb qui va tenir quatre fills. Curiosament, Inés, "Lila" com la bategava jo en la meva infància, era prima germana de l'avi de la meva esposa María Obrador Planas, promotora del projecte de l'Hotel Ca'n Puig de Sóller i per qui "Lila" va mostrar sempre un gran carinyo. A més, els cosins s'adoraven des de la infància però, per raons familiars, van estar anys distanciats i el nostre enllaç va suposar un tendre retrobament entre tots dos.

Després del tancament de la fàbrica tèxtil als anys 70, pels canvis estructurals profunds que amenaçaven el sector, va mantenir la resta d'activitats empresarials paral·lelament a inversions borsàries per intentar diversificar els seus negocis i distribuir riscos. Aquesta importància va cobrar aquesta activitat en la seva vida, i fins poc abans de la seva mort el 2009, que el 2007 el President del Banc BBVA a Espanya li va realitzar una visita de cortesia a Sóller. Vaig tenir l'oportunitat d'assistir a aquesta trobada i va ser realment entranyable. El misteriós senyor Francisco González, president del BBVA, durant la reunió, es va dirigir cap a mi amb la mirada i va dir: "Aquest home, amb cent tres anys, sap gairebé més que jo de la nostra entitat". Al final d'aquesta visita d'importància, en què el suc de taronja no podia faltar, els periodistes van fer una fotografia immortalitzant l'efusiu abraçada en què es van fondre tots dos personatges. Va ser objecte de totes les portades dels diaris de Balears. Aleshores a mi m'havien concedit el premi de la Reial Acadèmia de Medicina i això també va ser objecte de notícia aquella mateixa setmana. Recordo que era un dimarts, dia en què jo el visitava sempre i dinaria amb ell. Li vaig donar l'enhorabona per la seva reunió i els titulars. El també em va felicitar a mi, ja que havia llegit l'article del meu premi, i va afegir: "Veig que tu i jo estem de moda". Posteriorment, em va preguntar pel contingut d'aquest reconeixement i li expliqués el concepte de la meva Unitat de Diagnòstic Ràpid (UDR), la justificació de la seva existència, l'organigrama, etc.. Després de cinc minuts de conversa en què jo li feia la meva exposició entusiasmat i esperant la seva reprovació tan sols acabés, em va interrompre sobtadament, dient-me: "Molta, durant la meva vida d'empresari tèxtil tenia reunions periòdiques amb empresaris d'altres sectors i un dia un representant del sector del calçat em va contar una història..." Deia l'empresari: "Tinc un oficial que em fa dos parells diaris de sabates, perfectament acabats, quan l'habitual és fer-ne un. He donat ordre que els aprenents treballin amb ell i, curiosament, tots aprenen a fer un sol parell, això sí, ben acabat". 

Seguim amb el dinar i, després de xerrar d'altres assumptes, el meu avi em va preguntar: "Has entès el que t'he dit abans?. Si expliques tot el que comporta el teu projecte de la UDR, i desvetlles el secret de la teva idea, deixaràs de ser imprescindible en la teva feina". Després dels seus comentaris, vaig entendre que davant meu tenia un empresari, un financer, una persona que m'apreciava i m'obsequiava amb els seus savis consells constantment, però que a més, i potser això va ser part del secret del seu èxit, no va oblidar mai que procedia de Ca'n Lauet, família humil i amb coratge.

Per acabar la meva anàlisi descriptiva d'aquesta irrepetible persona, icona de Ca'n Puig, haig de citar una última anècdota. Un dissabte, passejant junts com acostumàvem quan em resultava possible acompanyar-lo en la seva rutina, als seus cent quatre anys, ens trobem amb una parella, pacients meus, que es van dirigir a ell efusivament. Ell els va correspondre amb la mateixa calidesa en la seva salutació. Li van dir: "Don Pep, no ens estranya que es trobi tan bé de salut amb aquest magnífic metge que té de net". Ell es va apressar a respondre: "Estic bé perquè m'ha atès molt poques vegades". Després de la rialla, ens acomiadem i li vaig preguntar de què coneixia ell aquesta parella i si algun dels seus familiars havia treballat amb ell, a la fàbrica o al ferrocarril... Em va contestar, tallant, que els coneixia del poble. Jo no em conformo amb aquesta resposta, ja que evideu un major vincle afectiu en la manera de saludar-se. Em va respondre seriós i amenaçant per assegurar que no revelaria el seu secret... "Suposo que aquesta parella no tenia diners per casar-se, eren bones persones, i em vaig fer càrrec de totes les despeses del seu casament".

Sóller, els seus tarongers i llimoners, les seves muntanyes i el seu port, la seva gent, viuen i persisteixen gràcies a la indústria turística, basada en un model de sostenibilitat, i a projectes com l'impulsat per la meva dona, Maria, que permeten pensar en un futur esperançador perquè els nostres béns culturals, ecològics i socials perdurin si els compartim amb tots vosaltres. Gràcies per visitar-nos i convertir-vos així en partícips de la nostra aventura.

Benvinguts a la vostra llar, a la vall dels Tarongers.

—Diego Puig Fortuny